En una habitació, en aquella cantonada, en aquells records d’una adolescent de quinze anys, sempre hi ha hagut un violí. Un violí que sona i ressona en el moments difícils, que et fa feliç amb el seu so. Aquest violí, feia feliç la Paula.
La Paula havia tingut anorèxia i la seva mare feia dos anys que havia mort. El seu pare, estava a la presó per ser innocent. La Paula, havia de superar la seva malaltia sola i ella no sabia el perquè, no sabia res d’aquella malaltia. Tampoc no coneixia ningú que la tingués.
Fins que un dia va conèixer l'Aleix, un noi que patia la mateixa malaltia que ella. L’ Aleix era un noi que passava el temps lliure tocant el violí, el violí el feia feliç. La Paula, es va enamorar bojament d'ell.
Un dia, l’Aleix va deixar-li el violí a la Paula. La Paula, va començar a tocar, va començar a imaginar-se el final de la seva malaltia.
El següent dia l’Aleix va morir i va deixar el violí a la Paula. La Paula, va deixar el violí a aquella cantonada, en aquella habitació. Aquella história del violí i l’ Aeix havia acabat. La Paula es va adonar que la seva història mai no arribaria a port. Però la Paula, en aquests moments, segueix lluitant. Ara, sempre que mireu un violí, penseu en ella, així la Paula es recuperara aviat.
